11/8/09

SETMANA A PICOS DE EUROPA

L'Albert, el Pep i jo marxem cap a Picos la primera setmana d'agost. Objectius: escalada, excursions a peu, crestes i tot el que ens permeti la meteo i les forces!

Les tres estrelles apunt per l'aventura a Picos

Marxem amb el cotxe, 10 hores de ruta amb el nostre amic GPS que no para d'avisar-nos del radar i altres curiosistats... (Albert, la pròxima vegada programa'l amb avisos sonors un pel més suaus...) Arribem al pàrquing, un cop passat Arenas de Cabrales, deixem el cotxe i carreguem motxilles i materials d'escalada. Comencem l'aproximació al refugi d'Urriellu, excursioneta que ens durarà unes 2-3h.

La benvinguda ha estat, com és bastant típic en aquesta zona, amb boira. Les previsions no pinten gaire bé i volem fer, com abans possible, una escalada al Picu Urriellu (popularment, Naranjo). Així que objectiu pel primer dia: atacar el Naranjo per la cara Est, via Cepeda (via MD inf). El refugi ens dóna l'esmorzar a les 7h com a "màxim d'hora", i a les 7.30 estem de camí a la via. L'aproximació al peu de la via és d'una hora de camí de pujada en ziga-zaga. Ens trobem amb una cordada pel davant i dues al costat esquerra. Comencem els 9 llargs; els tres primers pel Pep, els 3 intermitjos per l'Albert i, els últims per mi. Com sempre les vies se'ns fan llargues i triguem un pel més del normal. A les 2-3 del migdia estem a dalt del Picu Urriellu aixecant la verge de pedra. Iniciem el descens i arribem just per sopar, les 8 de la tarda.

Croquis Via Cepeda (nº2)

A peu de muntanya mirant la línia de la via Cepeda

En Pep en un pas de xemeneia força aeri


Em fet el cim!

El segon dia decidim deixar l'escalada i fem una excursió en direcció Cabanya Veronica, passant les muntanyes de los Ahorcados Rojos (on tenim pendent una via d'escalada que promet amb unes ximeneixes-diedres en off-with) i acabant en el Valle Jermoso. L'excursió també se'ns fa llarga i tornem per sopar.


Comencem la ruta

Vistes al Naranjo des del Coll de los Ahorcados Rojos

Cabaña Verónica amb vistes a los Ahorcados


Dins el refugi de Cabaña Verónica (és una cúpula d'un avió militar!)

Molts dels forats que s'han d'esquivar en la ruta (ja s'hi han trobat a més d'un...)


Picos és així, un caos de pedres

Gaudint de les vistes des del Collado Jermoso

La fauna animal de picos, entre d'altres.


Vistes del Naranjo de tornada de los Ahorcados al refugi Urriellu

El tercer dia tornem a escalar. Ens proposem fer la via clàssica dels famosos Pidal i Cainejo, via que porta el seu mateix nom. No és una via pas difícil, només els passos de les xemeneixes de V que el Cainejo i Pidal les van fer sense corda ni seguros i Cainejo descalç!!! Encare no entenc com s'ho van fer... Realment escalar fa 100 anys era molt dur i no ara. La via se'ns fa fer llarga, com no, però va ser força interessant: unes vistes impresionants i un pati...


Croquis via Pidal-Cainejo (nº2)

Les nostres estrelles de la Via Pidal i Cainejo


A peu de via Pidal-Cainejo


L'Albert en el primer llarg un pel perdedor...


Quines vistes!

Després de les primers passos de xemeneia bastant exposats

Enteneu perquè m'agrada tant la muntanya?


I què m'en dieu d'aquesta sortida de sol?

El quart dia tornem a caminar. Excursió tranquileta cap al pic del Neveron. Pic que està a 3 hores del refugi Urriellu. No té dificultat però costa seguir l'últim rastre de fites i pot portar a la desorientació en l'atac al cim. Tornem amb boira, se'ns està acostant el mal temps... En el refugi ens plantegem l'activitat per l'endemà; volem escalar perquè d'aquí 2 dies el temps ja serà bastant dolent i si volem fer algo hem d'aprofitar l'endemà i aixecar-nos ven d'hora.


Vistes al Pic Neverón des del refugi Urriellu

Primer coll amb vistes al Naranjo

Pas de los caçadores direcció al Neverón (polidíssim)

Vistes des del pic al Naranjo (com sempre la boira amiga...)

La rutina de cada dia (treu i posa material abans de sortir i després d'arribar) Un conyàs! no hi cap ni una agulla!


Cinquè dia: ens aixequem a les 6h amb pronòstics de canvis de meteo cap al migdia (segons Quique de Cabaña Verónica). Ens hem d'espavilar i posem la directa cap a la via Nani. Sortim amb boira. La resta d'escaladors i excursionistes es queden al refugi, no volen arriscar a que els agafi el mal temps a mitja via. Nosaltres, com no, ens agrada embolicar la troca i decidim marxar. La veritat, ni jo ni el Pep ho teníem gaire clar, però l'experiència de l'Albert ens va fer decidir tirar-ho endavant. La boira era persistent però... passat el coll el sol picava de valent i un cel blau ens esperava per disfrutar l'escalada. Per no canviar la tònica la via va ser un pel més llarga de l'esperat. Acabada la via tornem contents i satisfets cap al refugi amb ganes de més tralla...? El peus, cames, colzes i dits ens demanaven descans i la cordada Albert, Pep i Oriol van decidir donar-se l'últim dia de Picos amb un descans merescut.


A peu de la via Nani

Començant el primer llarg
La boira que ens va avisant que la cosa pot canviar però quin regal de paret i de vistes!

Potser va ser el llarg més compromés; Pep olé els teus...

Arribant a l´última R de la via (es nota en la cara, no?)


Sempre diuen que la part més complicada i que es per més temps són en els ràpels. Doncs ho confirmo, i a més dels més delicats que he fet fins ara. Buf!

Sisè dia: ens aixequem amb molta calma, esmorzem i fem les fotos de despedida obligatòria amb els guardes del refugi. Baixem per un camí enfangat fins al pàrquing i fem un bon dinar merescut per recuperar forces, compres oportunes (formatges, potser?) i agafem al cotxe cap a l'apartament que van llogar l'Albert i la seva família per passar l'última nit en un llit com cal i un sopar també reconfortant. Com sempre, en Pep es curra un sopar per llepar-se els dits: calamars a la planxa, verdures fregides i una bona amanida acompanyada d'un Cabrales i un bon vi


Setè dia: L'Albert ens acompanya a l'estació de Renfe per refer el camí de tornada cap a Barcelona. La tornada se'ns fa llarga: 10h i mitja amb el cul al seient llegint revistes i mirant per partida doble la mateixa pel.lícula de cine. Arribem a barna i per postres el metro i tren cap a Badalona estan en obres. Agafo l'autobús amb tot l'equipatge alpinistic enmig d'una gentada enorme. En aquell precís instant és quan em vaig andonar de la tranquilitat que havíem viscut aquests 6 dies a Picos. Està molt clar, la ciutat no em desagrada, però no puc viure sense la muntanya.

Per si voleu donar una ullada alguna que altre foto dels petits detalls que us podeu trobar pel camí, aquí teniu.










placa del centenari del refugi Urriellu

6 comentaris:

Anònim ha dit...

És una passada. Com jo no podré fer-ho mai, gràcies per apropar-me la terra dels meus avis des s'un latre vessant
Un petó
Mari

Xavi ha dit...

Felicitats per les vies!!
Unes fotos guapisimes!!

Fins aviat!

Anònim ha dit...

Tu si que ho saps fer bé.... :-P

Oriol ha dit...

Merci!!! Espero que hagueu gaudit força de les fotos i la crònica. Per cert, qui ets anònim del 12/8/09?

Laura ha dit...

Oriol, unes fotos molt guapes!!
Per cert... són les 2 del migdia i com sempre els plats del Pep que em fan salivar....

Vaya pinta que tenia tot!!!

Molt ben aprofitada la setmaneta!

Fins aviat!!

Mònica López ha dit...

Quina meravella de paisatges i de detalls has fotografiat.
Gràcies per deixar-nos gaudir amb les imatges; almenys els que no estem entrenats per fer muntanya com tu, o estem mig lesionats, podem disfrutar dels tresors de la natura, ni que sigui fotografiats!

No em cansaré de repetir-te que t'admiro; ja ho saps, oi?