23/2/09

PIC DE LA FONTBLANCA (ANDORRA)












Per fi iniciem el projecte Pic de la Fontblanca! En Marc, Xavi, Eli i jo ens anem a Andorra el dissabte per la nit, per diumenge atacar el capritxós pic. Despertador a les 6.30 del matí per esmorzar i acabar de preparar motxilles. Sortim un pel més tard del que teníem previst… Ens dirigim cap a Ordino-Arcalís. Sense adonar-nos-en ens passem el pàrquing que està situat just a peu de l’inici de l’excursió. Preparem el material i posem el primer peu d’una travessa plena de sorpreses...

Primera sorpresa, l’Eli ,a principi de l’excursió, se li cau el casc camí avall. En Xavi, com a bon cavaller, baixa buscar-lo fins a gairebé peu del cotxe… En Xavi ja ha fet l’escalfament ;) Seguim la ruta. Segona sorpresa, arribem a una gran esplanada i el vent ens fa recordar l’excursió del Bastiments: grans raxes de vent que ens fan tirar enrera, sobretot els que portem taula a l’esquena! La vista és precisosa, tenim canals, pales de neu enormes, boscs per on baixar esquivant els pins, etc.

L’expedició Pic de la Fontblanca continua i ens parem en un gran dubte: rodejar el circ que tenim al davant pel bosc o afrontar una pala de neu d’uns 35 graus pel dret. En Marc prefereix donar la volta amb menys desnivell i els “Boarders” per la pala. Guanya la majoria, anem per la pala. Comencem a pujar i el Marc, a més de la meitat, rellisca pala avall. No veu posible pujar amb els esquís! Mentres ens posem grampons i altres estris per atacar la relliscosa pala,vaig obrint via amb el piolet, fent una escaleta per pujar la resta de l’equip amb seguretat. El Marc em segueix mentres l’Eli puja amb els esquis, en Xavi va al darrera. Passa una estoneta quan sento uns crits. En Xavi cau per la pala! Sort que no hi havia cap risc, el replà l’atura.

Seguim pujant, anem arribant tots a compta gotes, però en Xavi ja porta cansanci acumulat, comença a fer mala cara. El vent ens castiga de valent, i els que portem la taula a l’esquena ens toca una mica allò que no sona… Els esquiadors, Marc i Eli van fent camí per pales molt diagonals que als que portem raquetes no ens va precisament bé i, decidim pujar més pel dret.
El vent no para de bufar, i cada cop més fort, en Xavi no està gaire fi i les pales se li fan massa llargues i perilloses; anem pensant en deixar el Pic de la Font Blanca per un altre dia i anem pensant per on baixar ja capa l cotxe. Tot el camí es fa molt lent i pesat, el vent no cedeix, el cansament fa que el grup s’enlenteixi, tenim ganes de baixar, però el camí no és fácil.
Finalment ens parem, el Marc veu una possibilitat de baixar ja i deixar la lenta i agònica pujada. Ens montem les taules i els esquis i comencem el descens. L’Eli encare no ho té molt per la mà, és la seva primera sortida a la muntanya amb els esquís. Tiro endavant per investigar i trobem una magnífica pala de neu que ens du a la canal principal que du cap al cotxe. Salvats! Les cares van canviant de una mirada cansada per un somriure i ulls més relaxats.

Anem baixant per les canals i boscos. La neu no està precisament com ens pensàvem. Està un pel húmida (potser pel retard que ja portàvem). Anem baixant i esperant-nos. L’Eli està molt cansada i les cames no li aguanten, cau molt sovint. Arribem a la fi al cotxe, desmuntem de les pale i esquis, carreguem trastos i cap a la Massana per recollir les ultimes coses i baixar a casa.

Ja en el cotxe per la zona del Cadí, notem un tremolor en el cotxe que no és normal… parem, mirem i …. RODA PUNXADA!!! El que ens faltava per acabar el dia. El Marc tenia pressa per tornar a casa, jo una xocolatada pendent. Res d’això va ser posible. Vem intentar treure la roda, impossible. Uns mossos que passaven per allà ens van donar un cop de mà, però tampoc! Truquem al RACC i deu n’hi do la feina que tenen. Finalment la treuen i ja, per fi, tornem cap a casa a 80 Km/h.

En fi, què us puc explicar més, no va ser el millor dia per tirar coets, encare que no va estar del tot malament. La propera esperem no trovar-nos amb tants “problemes”. Pic de la Fontblanca queda pendent.

LA PRIMERA CLÀSSICA DESPRÉS D’UNS QUANTS ANYS DE NO ESCALAR PARETS.










En principi teníem pensat anar a fer una ferrata a Sant Feliu de Guíxols amb el J.Antoni i el seu fill, però aquesta continuava tancada al públic. Va ser llavors quan vem decidir de fer una clàssica, per què no? Feia molts anys que el J.Antoni no trepitjava una paret en terme d’escalada. Penseu que en aquells temps enlloc de friens s’empotrava a la paret des dels vigents claus fins a tacos de fusta!, i que s’escalava més en botes que amb peus de gat! Així doncs que quedem per emprendre la marxa a les 8.30 cap a Montserrat, sector Can Jorva, via Sol-Solet; via de 5 llargs de IV+ sostingut.

Tot feia predir que seria un bon dia, predicció bona en quant a visibilitat, temperatura i vent. Però ja se sap que mai surten les coses com un vol… Per començar un servidor venia de la nit anterior de descansar només 3 horetes, per celebrar un aniverari (no sigueu mal pensats). Ja vem sortir mitja tard, però bé, vem arribar els primers a la via. El temps tapadet, i jo que pensava que faria bo!

Comença l’aventura. Li explico al meu company de cordada algunes cosetes que ja sap però cal recordar: comunicació a la paret, ordres i senyals per deixar corda, recuperar-la, avisar quant un està a la reunió… Començo jo de primer i així el J.Antoni veu per on van les coses. Arriba ell a la primera reunió i treient el material… CAU EL REVERSO! Va ser en aquell precís instant que vaig agraïr el curset d’escalada, quant el meu professor em va dir: “ara us ensenyarem tot allò que podeu fer en cas de pèrdua de material...” i quina lliçó més ven apresa! Així que vaig fer servir el Shunt/pato com a aparell asegurador (moltes gràcies Zaida i Isi per aquest magnífic i útil regal!!!)

Continuem cap amunt. El J.A encare no es veu prou segur d’anar de primer i continuo jo la via. Jo com sempre poc a poc, mooooolta calma, i ell va tirant, sense preses però amb continuïtat. Comencen apareixer diferents cordades darrera nostre, buf, quanta gent! Anem pel tercer llarg i les coses, com sempre surten torçades… La guia ens diu que amb 8 cintes express en tenim prou, doncs no!, en necessitem unes 10 o més! Així que ja em veieu saltant un parell de xapes de tant en tant i recuperant algunes que tinc per sota per poder arribar a la següent reunió.

Anem ja en direcció a la última reunió abans del sostre. La via va fent zig-zag i la corda té bastant roçament, així que decideixo montar una R en un arbust i una xapa de l’últim llarg, les cordades ens segueixen de ben aprop. Arribem a dalt, descansem uns minutets, fotos i avall que fa baixada. No podem llençar les cordes encare per perill de caure les cordes sobre els escaladors que tenim sota nostre. Fa vent, el dia es recupera, el sol és molt agraït.

Comencem el ràpel, tot bé, no tenim gaires problemes excepte que el J.A. es passa de llarg algunes reunions. Quan arribem a baix em comenta que la manera com tenia col.locat el nus maxard per asegurar el ràpel li era incòmode. No passa res, la próxima ho tindré en compte!

Vem acabar doncs, un pelet més tard del que ens pensavem, però molt satisfets. Espero que no sigui la primera J.Antoni i que la pròxima, les botes van força bé, però els peus de gat també!

31 ANYS DEL PETIT DE LA CASA











Ja en són 31, com passa el temps! I recordar que havia de baixar la mirada per parlar amb en Marçal i ara ja no cal…

Preparem un sopar al restaurant Tagliatella de Badalona. Els convidats ens confirmen l’assistència: Jaume, Judit, Anna, Sílvia, Nacho, Laura, Mònica, Diana, l’estrella del sopar, en Marçal i jo. Llàstima del Xavi i l’Eli que teníen un altre compromís i no van poder venir…

Són les 10.30 i ens trobem tots al restaurant, abans però la Mònica i jo quedem amb la Diana. Mirem cartes, alguns demanen pasta, altres pizzes i un primer d’amanides variades. El servei és ràpid, el menjar força bo, les pizzes enormes (ei, són de pasta fina, però). La Diana es satura de menjar i veure tant de formatge, en prou feines s’acaba el plat; la resta anem fent. Arriba el momento de les postres, però no podem més, estem plens fins dalt; només ens queda lloc per un café o digestiu, el Limoncelo!

Després del sopar anem a l’Strop, a pocs metres del restaurant. La Mònica li fa mal el peu i no li feia gaire gràcia estar massa estona de peu, sort que entre tots l’animen perquè vingui, encare que es passés tota l'estona asseguda a una cadira... La Sílvia però marxa cap a casa, ja se sap, quan un es fa gran sortir de copes se li fa una muntanya. ;)

Arribem al bar musical, demanem les begudes, uns xerren i altres es deixen portar per la música. Haurieu d’haber vist la Diana, tenia tots els homes del bar acaparats, i es que l’alçada no ho és tot, només calia veure com es movia! I el Marçal, quin èxit amb les dones. No hi podem fer res, els Masachs sóm així...

Passen els minuts i en un racó em trobo antics companys de grup: Carles López, Jordi Jarque i Oriol Solé. Quina il.lusió, feia tant de temps que no els veia. La sorpresa fou quan l’Oriol em va comentar que em tenia vist del blog!

La nit va passant, són les 3h i el bar comença tancar les seves portes. Marxem mica en mica, tot xerrant pel camí. La Laura està contenta com un gínjol d’haber conegut la Diana. Ja m’ha demanat que li passi l'adreça del Facebook perquè la Diana es mor de ganes d’apredre Flamenc amb la Laura (pròxima trobada la Féria de Abril???!!!!)

Va ser una nit força agradable, sopar agradable, ballaruca i molts riures. Quan serà la propera?

14/2/09

PIC DEL BASTIMENTS












Dues hores i mitja i tocava aixecar-se del llit, agafar motxilles i cap al Pic del Bastiments s'ha dit. Esperavem fins l'últim moment les prediccions metereològiques,riscs d'allaus: 3 sobre 5; no està malament si a sobre considerem que el pic que anem a fer no té un relleu massa agosarat per donar-nos maldecaps.

En Marc, Xavi, Jordi i jo col.loquem els trastos dins d'un sol cotxe tan bé com podem (intentem ser el màxim respectuosos amb el medi i n'evitem agafar dos...) Ens enfilem carreter amunt i parem a fer l'esmorzar a Setcases. He dit esmorzar? A quina hora es lleven els habitants d'aquell poble? Cap dels primers dos restaurants ens poden atendre amb un senzill entrepà. Ara ja sé perquè el païs està en crisis...

Un cop esmorzats mirem d'enfilar-nos cap a les pistes de Vallter 2000cper començar la ruta fins al pic. Fa molt de vent. Mirem les possibles allaus, però el vent ha escombrat molta neu. Alguns pics estaven quasi pelats! I segons les prediccions la resta del Pirineu està escala de risc 5 sobre 5??? No s'entén! Aparquem el cotxe i carreguem motxilles a les esquenes; dos surferos i dos esquiadors de muntanya. Com sempre deixo anar la cançoneta escolar adaptada: "són els surferos qui guanyen qui guanyen, són els surferos qui guanyen als esquiadors..." Ai..., quan aprendran que amb les taules i unes raquetes també es pot descobrir mig món.

Comencem l'asenció a peu de pistes i ens fiquem pel bosc, de moment no sembla que bufi, però si fem una ullada en el relleu de fons unes estel.les blanques surten disparades de les crestes. Ui, ui, ui..., fa molt de vent... Doncs si, ens abriquem, encare que no fa pas gaire fred; és només l'aire que fa que notem un pel de fresqueta; res que no es pugui arreglar amb una mica de moviment.

Sortim del bosc i atravessem les pistes, comencem el tram cap al Coll de la Marrana. Allà el vent es fa notar i de debó, sinó mireu bé les fotos! Just arribem a dalt que se m'acaba la bateria i en Xavi em deixa gentiment la bateria de la seva càmara però descobreixo que la meva càmara té algun altre trastorn en les seves entranyes que no em permet tirar més fotos.

Tot i que el vent és fort, veiem les pales que estan al sotavent estan plenes de neu nova. Excepte alguns trams que la neu té el tacte acrostonat la resta té molt bona pinta! Arribem a dalt, primers els esquiadors..., després el Xavi i, per últim, jo... La taula mal posada a la motxilla i les fortes ràfegues de vent, em fan parar més d'una vegada, començo a estar cansadet de tanta bufera!

Arribem al cim, ens fem les fotos oportunes i... a gaudir de la baixada!!! 3 pales enormes plenes de neu ens fan salivar com mai; estirant tots els músculs de la cara per mostrar el nostre millor somriure. Estem adrenalínics!!! I això que no pintava gaire bé la sortida quan hem vists els cims pelats. Ho reconec, no es pot dir res fins que no hi estiguem in situ.

Acabats de tanta neu, passem al segon plat. Ens dirigim a uns dels restaurants que en Xavi té referències. A primera vista normal però amb molt bon grat no deixem ni una engruna del que mengem. Acabat de dinar enfilem per la carretera avall i tornem cap a les respectives cases, cansats però satisfets! oi nois?

Propera cita: Pic de la Fontblanca o Casamanyà! Aquesta vegada si. Només el temps ens hi impedirà.

8/2/09

CANVIS PEL FEBRER









Quan pensem en l'hivern ens ve al cap pensaments profunds, dies amb poca claror, ganes d'estar-se casa... Però no hi estic del tot d'acord. Si ens atrevim a treure el cap per la muntanya veurem un dels canvis en aquest mes de tant fred: els nous brots de l'ametller amb les respectives flors!
Ha estat passar avui amb la bicicleta i no m'he pogut resistir. He hagut de parar-me a fer unes fotos. Les flors em demanaven a crits una foto, una foto! Doncs dit i fet, he tret la càmara i "book" de fotos mentres passaven excursionistes, tot parant-se i reflexionant amb veu alta: "bonito dia y que precioso esta el almendro!". En aquell precís instant un pensament fugaç passa pel meu cap (tenen tota la raó, una vegada més gràcies; gràcies per ser tant afortunat!)

7/2/09

PER FI LES VACUNES CONTRA LA MALÀRIA I EL CÀNCER A L'ABAST DE TOTHOM

L'altre dia parlant amb un amic em va comentar que ja s'havia descobert una solució "fàcil" i eficaç contra la malària. Ja està posada en pràctica però tenen por de divulgar-la per la por a les farmaceutiques que volen controlar el mercat.

El mateix passa amb una altre descoberta contra el càncer! Un metge italià ha descobert que desinfectant les cel.lules afectades pel càncer amb una solució de bicarbonat i una altre component aconseguia uns resultats bastant sorprenents. També, com abans, la solució és realment "fàcil". Vull dir amb fàcil econòmica i sobretot, bastant eficaç!!!

Interessa que aquesta informació es doni a conèixer? No, naturalment. Espero que mica en mica es vagi divulgant i es vagi extenent a les organitzacions que en poden fer un bon ús sense que n'hagin de treure un profit econòmic. No diuen que mentres hi hagi esperança hi ha llum? doncs ara ja ho tenim: les vacunes EXISTEIXEN, per tant hi ha ESPERANÇA!