31/8/09

EL MÓN SOBRE RODES

"...El món sobre rodes és la història de l'Albert Casals, un noi que tot i haver patit una leucèmia, amb tan sols catorze anys va començar a viatjar, sol i en cadira de rodes, per mig món. El seu esperit inconformista i lluitador, la seva curiositat i l'afany per superar els contratemps i ser feliç l'han convertit en un aventurer escepcional i ha decidit explicar les seves experiències en aquest relat. Un testimoni vital i impressionant, sincer i directe que desprèn autenticitat per tots els cantons."

Així és com la contraportada resumeix aquest llibre. Si busqueu un llibre entretingut i amè, aquest és un bon llibre. De lectura ràpida i basada en un fet real. La veritat, qui després de llegir aquest llibre no té la necessitat vital de viatjar?

Llegint-lo arribo a una conclusió molt clara. Molts fets i successos ens posaran a prova al llarg dels nostres dies. Si una cosa la volem, que dimonis fem parats pensant en com seria si... Res de si, provem a buscar els nostres desitjos. Que els aconseguim o no serà una altre qüestió. Almenys ens queda la tranquilitat que ho hem provat.

Tant bon punt com vaig acabar la lectura vaig tenir la necessitat d'escriure a Albert Casals un missatge en el seu correu, i resumint deia així: gràcies per fer arribar noves il.lusions i ganes per viure. Espero que amb aquest article a vosaltres també s'us encomani.

LA SOLITUD DELS NOMBRES PRIMERS

Avui a la tarda acabava de llegir un llibre: La solitud dels nombres primers, de Paolo Giordano quan he pensat que seria interessant parlar-ne en el meu blog. Per això he obert una nova etiqueta per classificar els meus articles. Aquesta, porta per nom LECTURES, on deixaré constància d'aquells llibres que m'han deixat emprempta i, on espero que tots vosaltres i pogueu participar deixant-ne la vostra opinió, tant si l'heu llegit com no.


La literatura de la solitud dels nombres primers és la base del llibre però m'agrada quan un polsim de la ciència entre en les seves pàgines. Poder explicar els sentiments i la vida d'un jove matemàtic amb el paral.lelisme que ofereix una de les característiques dels nombres primers és fascinant. Us ofereixo el resum que fa el mateix autor perquè us en pogueu fer una idea:


"....La solitud dels nombres primers narra la història dura, conmovedora i tendra de l'Alice i en Mattia, la seva extranya amistat i el seu amor probablement possible. Com les dels nombres primers, les seves ànimes són solitàries. Difícilment es trobaran mai: tots dos es miren, es busquen, però sempre hi ha un nombre parell que els separa..."

A vegades els lectors trobem paral.lelismes dels nostres pensaments en els llibres que llegim. Aquest llibre en concret m'agrada per com transmet una veritat molt dura però real: en aquest món social hi ha una diversitat enorme de conductes humanes. Cadascuna d'elles té la seva peculiarietat, les seves característiques que la fan diferent. Segons la cultura, el grup d'amics o pensament polític fa que, aquesta diversitat, pugui ser marginada. Jo em pregunto, qui sóm nosaltres per dir que una persona és extranya o que no pertany a la normalitat?La solitud dels nombres primers ens exposa el cas de dos personatges molt peculiars i que en el fons comparteixen, d'una manera o altre, una característica comuna a cada un de nosaltres.
No espero que el llegiu però si us he despertat la curiositat acosteu-vos a una llibreria i doneu-li un cop d'ull. Us fà?

30/8/09

SOTA EL CEL DE LES ESTRELLES

En Pau acabant de calibrar el telescopi...
Un bon esmorzar després de contemplar la sortida del sol

Aquest divendres vem anar al Plà de la Calma a fer un vivac. Havia de ser un vivac per observar el planeta Mart en unes condicions molt especials que, al final, van ser desmentides. L'observació era l'excusa perquè no hi ha res més gratificant que dormir sota el cel de les estrelles.


El pas del temps perd la seva importància en veure com el sol, lentament, es deixa veure darrera la silueta del Montseny. L'aire fresc de la nit i de la primera hora de l'alba passen a ser tant necessaris com l'aire que respirem. En fi, tot plegat una experiència que et fa sentir viu.

Espero amb ganes la propera sortida on intentarem veure la lluna plena! Segur que serà tot un espectacle pels nostres sentits. Qui s'apunta?

EL PARLAR DE LES MANS


Ja fa molts anys que la cultura oriental utilitza diferents parts del cos per observar l'estat de la nostra salut. L'observació pot ser visual, però la propiocepció també és un bon avís de com van les coses.
Ara mateix, després d'unes vacances escalant i d'anar amb la bicicleta, les meves mans parlen soles. Dins de cada un dels meus dits, en cada un dels lligaments que sostenen la mà es repeteix una frase una i altre vegada : VOLEM DESCANSAR!
Diuen que els ulls són el reflex de l'ànima però qui treballa molt amb les mans estarà d'acord amb mi: les mans també parlen. Potser no podré escalar fort, potser no podré fer el burro amb la bici com jo voldria, però per sort els llibres han tornat a les meves mans, on el passar suau de les pàgines és un massatge gratificant pels dits cansats; per sort, l'aigua del mar ha començat a formar part de la meva vida, aportant-me així un estat d'ingravidesa que relaxa el meu cos i la meva ment. Apa doncs, que comença el nou curs escolar i els nens em necessiten del tot recuperat. Fins aviat!

26/8/09

BLOC A SAVASSONA

En el seu moment ja vaig escriure un article sobre l'escalada en bloc a Savassona. En Raúl, en Josep, el seu fill i jo vem gaudir d'una tarda intensa de bloc. Aquí teniu els videos que us vaig prometre.

Un dels blocs més emblemàtics, hi ha vies per tots els costats. En Pau però no perd cap detall!

De les primeres vies que vaig provar a Savassona i encare no me l'he tret... Falta fer un llançament amb més ganes!

FREERIDE ALS 2 ALPS

Després d'una setmana escalant el Naranjo (Picos de Europa) començava la segona part de les vacances: una setmaneta amb la bici de freeride als 2 Alps amb en Nacho, Marçal, Judit, Jaume, Xavi, Eli i jo.




La colla pessigolla amb les respectives "burres"
(eps noies, ho dic per les bicis , no us enfadeu!)

Viatge d'anada de 10 hores amb cotxe en plena sortida de vacances: 15 d'agost. En resum, pillada monumental a les autopistes franceses... QUINA CALOR!!! Arribem cansats però amb ganes de montar les bicis.

Dels 6 dies de vacances optem per agafar-ne 4 per la bici (4 dies baixant sense parar cansa, us ho poden dir els meus dits de la mà que encare s'estan recuperant... encare que en Pep no s'ho cregui!!!); els 2 restants de descans: que si escalant per aquí, que si una passejada per allà, bé, fer el gandul! Eps, no ens oblidéssim pas de les tardes amb la Wii (que si partits de bitlles, de tenis, Guitar-Hero...)

Una de les futures cracks del freeride: Judit Soriano en ple wood parck


Així és com acabavem tots després d'un llarg dia de salts, caigudes i baixades colze a colze
(Xavi, ja et vas rentar la cara...?)
Un petit vídeo de la zona de slopstyle

La veritat és que, tornant a les pistes del bikepartk, hem gaudit de les baixades tot i que l'estació no fa gaire manteniment dels camins. Estan un pel trillats i gastats, vaja, fets servir. Per això, com tenim el nostre amic Marc provant les pistes de Canadà, potser..., l'estiu que ve... caurà un viatget per Nord Amèrica. Ja veurem, però!


Què voleu que us digui de l'apartament, la decoració amb consonància a l'entorn: fusta i més fusta amb detalls força ben aconseguits.

El menjador era prou gran com per simular un entrenament del Barça al Camp Nou



Vistes de l'apartament. Gran, no?


En el mateix centre del poble dels 2 Alps, un roco alpí de 30 metres! (no era pas difícil, però tampoc regalaven res)


I els sopars...? truita de patates per 7 persones!!! mai n'havia fet una de tan gran!


Un sopar a fora no es podia deixar perdre. Mmmm... ja estic salivant només de veure la foto!




Satisfets de les vacances, no?


De moment valorar amb força satisfacció aquest viatge als 2 Alps. Part negativa o "menys" positiva: que al tornar he hagut de fer forces reparacions: rebot de la forquilla = REBENTADA, pneumàtic del darrera = REBENTAT, canvi dels pinyons = REBENTAT, dits de la mà = REBENTATS. Bé, un pel tocadetes sí que han estat aquestes vacances..., no?

Pels incondicionals del blog aquí teniu el meu 3r ull! fotos dels "petits" detalls

No es deia Flip l'amic de la avella Maia? Oi que s'assembla?

I l'aranya que feia d'avia? Quin nom tenia...?

11/8/09

SETMANA A PICOS DE EUROPA

L'Albert, el Pep i jo marxem cap a Picos la primera setmana d'agost. Objectius: escalada, excursions a peu, crestes i tot el que ens permeti la meteo i les forces!

Les tres estrelles apunt per l'aventura a Picos

Marxem amb el cotxe, 10 hores de ruta amb el nostre amic GPS que no para d'avisar-nos del radar i altres curiosistats... (Albert, la pròxima vegada programa'l amb avisos sonors un pel més suaus...) Arribem al pàrquing, un cop passat Arenas de Cabrales, deixem el cotxe i carreguem motxilles i materials d'escalada. Comencem l'aproximació al refugi d'Urriellu, excursioneta que ens durarà unes 2-3h.

La benvinguda ha estat, com és bastant típic en aquesta zona, amb boira. Les previsions no pinten gaire bé i volem fer, com abans possible, una escalada al Picu Urriellu (popularment, Naranjo). Així que objectiu pel primer dia: atacar el Naranjo per la cara Est, via Cepeda (via MD inf). El refugi ens dóna l'esmorzar a les 7h com a "màxim d'hora", i a les 7.30 estem de camí a la via. L'aproximació al peu de la via és d'una hora de camí de pujada en ziga-zaga. Ens trobem amb una cordada pel davant i dues al costat esquerra. Comencem els 9 llargs; els tres primers pel Pep, els 3 intermitjos per l'Albert i, els últims per mi. Com sempre les vies se'ns fan llargues i triguem un pel més del normal. A les 2-3 del migdia estem a dalt del Picu Urriellu aixecant la verge de pedra. Iniciem el descens i arribem just per sopar, les 8 de la tarda.

Croquis Via Cepeda (nº2)

A peu de muntanya mirant la línia de la via Cepeda

En Pep en un pas de xemeneia força aeri


Em fet el cim!

El segon dia decidim deixar l'escalada i fem una excursió en direcció Cabanya Veronica, passant les muntanyes de los Ahorcados Rojos (on tenim pendent una via d'escalada que promet amb unes ximeneixes-diedres en off-with) i acabant en el Valle Jermoso. L'excursió també se'ns fa llarga i tornem per sopar.


Comencem la ruta

Vistes al Naranjo des del Coll de los Ahorcados Rojos

Cabaña Verónica amb vistes a los Ahorcados


Dins el refugi de Cabaña Verónica (és una cúpula d'un avió militar!)

Molts dels forats que s'han d'esquivar en la ruta (ja s'hi han trobat a més d'un...)


Picos és així, un caos de pedres

Gaudint de les vistes des del Collado Jermoso

La fauna animal de picos, entre d'altres.


Vistes del Naranjo de tornada de los Ahorcados al refugi Urriellu

El tercer dia tornem a escalar. Ens proposem fer la via clàssica dels famosos Pidal i Cainejo, via que porta el seu mateix nom. No és una via pas difícil, només els passos de les xemeneixes de V que el Cainejo i Pidal les van fer sense corda ni seguros i Cainejo descalç!!! Encare no entenc com s'ho van fer... Realment escalar fa 100 anys era molt dur i no ara. La via se'ns fa fer llarga, com no, però va ser força interessant: unes vistes impresionants i un pati...


Croquis via Pidal-Cainejo (nº2)

Les nostres estrelles de la Via Pidal i Cainejo


A peu de via Pidal-Cainejo


L'Albert en el primer llarg un pel perdedor...


Quines vistes!

Després de les primers passos de xemeneia bastant exposats

Enteneu perquè m'agrada tant la muntanya?


I què m'en dieu d'aquesta sortida de sol?

El quart dia tornem a caminar. Excursió tranquileta cap al pic del Neveron. Pic que està a 3 hores del refugi Urriellu. No té dificultat però costa seguir l'últim rastre de fites i pot portar a la desorientació en l'atac al cim. Tornem amb boira, se'ns està acostant el mal temps... En el refugi ens plantegem l'activitat per l'endemà; volem escalar perquè d'aquí 2 dies el temps ja serà bastant dolent i si volem fer algo hem d'aprofitar l'endemà i aixecar-nos ven d'hora.


Vistes al Pic Neverón des del refugi Urriellu

Primer coll amb vistes al Naranjo

Pas de los caçadores direcció al Neverón (polidíssim)

Vistes des del pic al Naranjo (com sempre la boira amiga...)

La rutina de cada dia (treu i posa material abans de sortir i després d'arribar) Un conyàs! no hi cap ni una agulla!


Cinquè dia: ens aixequem a les 6h amb pronòstics de canvis de meteo cap al migdia (segons Quique de Cabaña Verónica). Ens hem d'espavilar i posem la directa cap a la via Nani. Sortim amb boira. La resta d'escaladors i excursionistes es queden al refugi, no volen arriscar a que els agafi el mal temps a mitja via. Nosaltres, com no, ens agrada embolicar la troca i decidim marxar. La veritat, ni jo ni el Pep ho teníem gaire clar, però l'experiència de l'Albert ens va fer decidir tirar-ho endavant. La boira era persistent però... passat el coll el sol picava de valent i un cel blau ens esperava per disfrutar l'escalada. Per no canviar la tònica la via va ser un pel més llarga de l'esperat. Acabada la via tornem contents i satisfets cap al refugi amb ganes de més tralla...? El peus, cames, colzes i dits ens demanaven descans i la cordada Albert, Pep i Oriol van decidir donar-se l'últim dia de Picos amb un descans merescut.


A peu de la via Nani

Començant el primer llarg
La boira que ens va avisant que la cosa pot canviar però quin regal de paret i de vistes!

Potser va ser el llarg més compromés; Pep olé els teus...

Arribant a l´última R de la via (es nota en la cara, no?)


Sempre diuen que la part més complicada i que es per més temps són en els ràpels. Doncs ho confirmo, i a més dels més delicats que he fet fins ara. Buf!

Sisè dia: ens aixequem amb molta calma, esmorzem i fem les fotos de despedida obligatòria amb els guardes del refugi. Baixem per un camí enfangat fins al pàrquing i fem un bon dinar merescut per recuperar forces, compres oportunes (formatges, potser?) i agafem al cotxe cap a l'apartament que van llogar l'Albert i la seva família per passar l'última nit en un llit com cal i un sopar també reconfortant. Com sempre, en Pep es curra un sopar per llepar-se els dits: calamars a la planxa, verdures fregides i una bona amanida acompanyada d'un Cabrales i un bon vi


Setè dia: L'Albert ens acompanya a l'estació de Renfe per refer el camí de tornada cap a Barcelona. La tornada se'ns fa llarga: 10h i mitja amb el cul al seient llegint revistes i mirant per partida doble la mateixa pel.lícula de cine. Arribem a barna i per postres el metro i tren cap a Badalona estan en obres. Agafo l'autobús amb tot l'equipatge alpinistic enmig d'una gentada enorme. En aquell precís instant és quan em vaig andonar de la tranquilitat que havíem viscut aquests 6 dies a Picos. Està molt clar, la ciutat no em desagrada, però no puc viure sense la muntanya.

Per si voleu donar una ullada alguna que altre foto dels petits detalls que us podeu trobar pel camí, aquí teniu.










placa del centenari del refugi Urriellu