19/12/10

DE RUTA PEL SALVATGE OEST DE CATALUNYA

Vistes del Salvatge oest de Catalunya, al fons el Congost de Mont-Rebei.

Després de molts estira i arronses, que si aquest cap de setmana no puc, que si Bilbao és massa car, etc, etc, ens tornem a veure amb la Cristina i la seva amiga Mireia, tot visitant el salvatge oest de Catalunya, el Montsec d'Ares. Camp base Vilanova de Meià, en una casa al bell mig del poble, ruta: el Congost de Mont-Rebei i tot el que se'ns posi mel mig.

Sortim dissabte pel matí i fem una parada obligada a Artesa de Segre, on esmorzem unes coques per llepar-se els dits. Comprem els queviures pel dinar, sopar i, l'esmorzar del diumenge i ens posem en marxa cap el Congost. Arribem quan tots els turistes tornen, ja és l'hora de dinar... Encara que comencem tard ja ens va bé perquè no tenim gaire gana, i tenim la sort de poder fer el camí en solitari en un dels paratges més impresionants de l'Oest de Catalunya.


Inici de l'excursió en un llarg i impresionant pont de ferro.

El ritme és lent i tranquil, perfecte per poder gaudir del paisatge i xerrar de valent. Deixem enrera els grans espais per entrar a les parets estretes del congost. El camí no és gaire ample, sort del cable que ajuda a fer més segurs els passos. De tan en tan anem parant fent fotos i algun glop d'aigua. La temperatura en alguns llocs és gèlida i ens obliga a tornar-nos a tapar per no agafar fred.


La baixa temperatura emblanquineix el paisatge amb una fina capa de gel.


Paradetes de fotos i pica-pica tot gaudint del paisatge.


Imatge típica del congost de Mont-Rebei, precios!

Arribem a la cova Colomera i ens enfilem per una petita canal amb l'ajuda de quatre graons de ferro i alguna que altre cadena. La Cris i la Mireia s'estrenen en els seus primers passos de "ferrata", tenen por però se les veu il.lusionades. Arribem a dalt de la cova on gaudim de les vistes del congost. El sol mica en mica ens va deixant i ens disposem a baixar per la "canal", no sense habans assegurar a les intrepides aventureres!


A dins la cova Colomera, després d'un ascens amb una mini "ferrata" inclosa!


La baixada no es veu clara així que a encordar-nos!

Quan arribem al camí principal ens disposem a trobar una segona cova, la cova Negre, però no la trobem i emprenem el camí de tornada. Per error agafem el camí que va més a prop del riu i entre dubtes i canguelis ens posem els frontals, no fos cas que algú caigués a l'aigua... Al final ens trobem un pas que ens obliga a tornar enrera i desfem l'últim tros fins arribar al cotxe. És molt fosc, sort de la lluna quasi plena i dels frontals. El fred es deixa notar, 3 graus sota zero!!!!


Quan el sol es pon en aquesta època de l'any, les parets agafen aquest to càlid tan característic de la zona.


La nit se'ns tira a sobre, sort dels frontals i la roba pel fred!

Arribem a Vilanova, deixem trastos i ens posem a fer el sopar, una amanideta i una coca de sobrassada amb formatge de cabra i mel (plat típic i senzill que a tots els agrada). Una estona de sofà mirant les fotos del dia i el nostre amic calefactor a tota màquina escalfant-nos els peus (no sé on feia més fred, si a fora o a dins de la casa...) Tot i el fred passem una nit força tranquila, el campanar ens deixa dormir.


Camp base a Vilanova, sempre acompanyats de la nostra estimada estufa. Brrrr, quin fred!

L'endemà ens aixequem sense presses, esmorzem les magnífiques coques d'Artesa i marxem d'excursió-relax pels voltants de Vilanova. Les parets majestuoses no deixen d'impresionar, igual que el vol pausat dels voltors. Seiem una estona a prendre el sol tot buscant fòssils entre les pedres i, més tard, marxem a dinar al mateix poble. Recollim motxilles, agafem el cotxe i tornem a comprar alguna que atre coca a Artesa,. En acabat marquem rumb cap a Barcelona.


Caminada-relax pels voltants de Vilanova.


Els fòssils tan característics de la zona.


Només roques, i els voltors!

Valoració de la sortida...? Molt bona, companyia agradable, paisatges increïbles, molta pau i tranquilitat. Què més us haig de dir, les fotos parlen per si soles, no?


Com sempre un toc d'humor...


... i alegria!