EXCURSIÓ ALS BUFADORS DE BEVÍ, TERRA DE FADES I AVENCS

De camí cap als bufadors, just a peu de la cinglera

Després d'aixecar-me amb uns cruiximents als cos l'opció del diumenge era prou clara, excursió a peu, res de forçar l'esquena ni els braços, cames i prou! Un parell de trucades i en Jordi i la Mònica accepten d'acompanyar-me en la descoberta d'aquest indret.

Dins d'una esquerda on no hi entra llum ni hivern ni estiu, la naturalesa deixa entreveure la seva part més dolça i verda

Grans catifes de molça tapant la roca humida i fresca

A la boca d'un dels avencs. Amb ganes d'entrar i inspeccionar les seves entranyes!

Tenia referències del lloc per un reportatge del temps d'aventura i alguna que altre informació de webs de muntanya. L'excursió pintava força bé, no més de 3h, dificultat baixa, interès alt tan per motius geològics com fotogràfics, bon temps i bona companyia. Genial!

Petits monstres en el seu interior, no us espantessiu pas, són bons per naturalesa ;)

Dinem al peu dels cingles i comencem l'excursió als volts de les 4h. La primera part es força tranquila, comencem a caminar per camins plans i amb bones vistes. Mica en mica entrem en el bosc, força humit per les pluges del dia anterior però amb un aire de terra humida que deleitaven a parar-se i respirar profundament. Sense adonar-nos arribem a un dels indrets més màgics que he vist des de fa força temps. Parets de roca humida, vestides de molça s'alçaven davant dels nostres ulls, les corrents d'aire fresc i la gran quantitat d'avencs feien d'aquell indret una delícia per tots els nostres sentits. Em sentia enmig d'un paratge verge i verd tal com sortit dels boscos de fades, un privilegi!

Realment els bufadors és un paratge per quedar-se bocabadat i perdut en el temps del silenci

Com a nens petits ens entretenim a mirar en el profunds avencs fins que la temptació pot més, entrem a un dels atraients i terribles negres forats!!! Lot en mà i amb passa lenta però decidida anem entrant en l'avenc. El fang ens fa anar amb peus de plom per no caure, ens podem posar drets en el seu interior! Uns puntets platejats ens criden l'atenció, quin mineral té aquestes característiques...? Sort que la Mònica hi posa l'ull i ens fa adonar que són microgotes d'aigua que ens fan l'efecte d'espurnes de plata sobre la roca, impresionant!

Allà on miressis el verd és una constant

Sortim de l'avenc contents com qui ha descobert un tresor (bé, realment ho és). Tornem a caminar i les parets recobertes de molça ens obliguen a fer un altre stop per inmortalitzar les catifes verdes, humides i magestuoses. Pas rera pas la zona ens ofereix un nou gust pels nostres sentits. Fins i tot un raig de llum es deixa veure en un indre on no hi entra el sol ni estiu ni hivern (fins i tot ens va semblar veure l'aparició d'una verge...)

Un dels pocs raigs de llum que entra en la produnda esquerda, just sobre l'aparició de la verge...

Ja a dalt del cingles, amb vistes no menys delicioses que en el profund avenc

De tornada entre faigs i bolets

El caminar entre les esquerdes naturals se'ns va acabant i obrim pas a les vistes des de dalt de la cinglera. El camí ja és de tornada però a vista d'ocell, els ulls mica en mica deixen els tons verds de les entranyes de la terra per uns nous verds de les masses boscoses que s'obren al nou paisatge. En fi, una excursió que no oblidarem per tot el que ens ha fet sentir, sobretot, per tornar a descobrir les ganes dels petits indiana Jones que tots portem dins nostre.