17/1/11

QUAN MENYS T'HO ESPERES

Les coses passen quan menys t'ho esperes.

Quan menys t'ho esperes pot passar. Cansat de la mateixa cançó, agafo o no agafo la bicileta... És tard, d'aquí poc es farà fosc, però necessito cremar i deixar de pensar. Agafo la bicicleta i instintivament el frontal. Començo a pujar, la llum del dia va deixant pas a la llum de la lluna. És quasi plena, encara falten un parell de dies però la seva llum em permet moure'm per la muntanya amb el frontal apagat. No fa fred, estic sol, és fosc però em sento bé. Quan fa que no em sentia així. Jo i només jo amb contacte amb el que més m'agrada, la natura. Començo amb poques ganes, necessito cremar. Arriba un moment que haig de parar, posar-me el frontal, hi ha boira i la visibilitat és poca. Avanço uns quants metres i un porc senglar em recorda que mai estem sols, sempre hi ha algú que et fa sentir viu. Potser és por, potser és inseguretat, és igual, em fa sentir viu. Endavant, més amunt fins que... Ara, ara és el moment, no tinc pressa. Ningú m'espera. És aquest instant, són aquestes imatges, és aquesta la sensació, el que necessito. Agafo la càmara, deixo la bicileta i em poso a fotografiar el que veuen els meus ulls. És ara quan veig que el patiment, l'esforç, el fer coses a contravent tenen sentit. Perdo la noció del temps, faig proves, obro diafragma, tanco, més velocitat, menys, més sensibilitat, no ho sé. Provo, faig proves, fins que trobo la foto "perfecte". No tinc trípode, llàstima, la definició de la imatge podria ser més perfecte. Perfecte? per què? és ara quan estic gaudint més. Estic sol, fent una foto al paisatge de nit entre la boira, la lluna plena i jo. Què vull més? Més perfecció, no cal. Estic content. Torno a agafar la bicicleta, tinc fred, necessito arribar a casa i donar-me una dutxa d'aigua calenta. Mentres baixo tinc ganes de tornar a repetir aquest moment, però sé que no serà fàcil de repetir. Només quan passen una sèrie de fets, en uns moments puntuals pot tornar a passar, però en tinc un bon record. Potser no tan perfecte com voldria, però m'agrada, m'agrada a mi, l'he feta per mi, i més igual el que diguin els demés. L'he feta amb el cor, i això és el que compta. Arribo a casa, em dutxo. Avui estic bé, molt bé! Ha passat, passa, passa quan menys t'ho esperes.

3 comentaris:

Joel ha dit...

Foto-relat Espectacular!!!!...son les 2:15am i m'han entrat ganes d'agafar la bike y pujar a la muntanya!!!!!!

Xavi ha dit...

llàstima que són les 9 del matí i encara falta moltes hores per a que es faci fosc. Quines ganes d'anar en bici de nit! però em sembla que això no es pot planificar, aquests moments et troben, són difícils de buscar!

ruben ha dit...

ei!!! molt bona foto i molt bon relat. Seguix aixi.