Aquest diumenge els amics de Badalona ens tornem a trobar. Lloc de trobada? a Tordera, on en Xesco, el company de la Carol, hi té una casa.
Ens vem repartir la teca per portar, que si begudes, pica-pica, postres... La Mònica i jo ens vem encarregar de fer una coca de pasta de full amb sobrassada i mel (un copyright del Xavi i la Laia, espero que ens perdonin..., però és que està tant bo!!! i que tanta feina ens va portar...) i, una escalibada ben gustosa. Tot això acompanyat d'un bon pà amb tomàquet, carn de la bona (conills de la mateixa granja de Tordera! mmmm!) i molts altres extres que ens van fer atipar de valent.
Va ser una trobada relaxada i ple de novetats... En Marc i la Marta seran futurs pares!!!! (en principi jo era l'encarregat de divulgar la notícia, ja que em costa guardar segons quins secrets...) Que bé, l'Ona ja no jugarà sola (llàstima que en Biel i els seus pares no van poder venir). I l'altre sorpreseta el casament de la Sònia i en Tim! Que si no recordo malament es casen el juny/juliol?
En fi, la pròxima per Nadal, amics invisibles, etc, etc, etc. Esperem que la pròxima no ens emboliquem tant amb les coques de sobrassada i anem un pel més relaxats la nit anterior.
2 comentaris:
Efectivament, esperem que per la pròxima no ens emboliquem tant la nit anterior... fent taller de cuina fins a les 2 de la matinada (;)).
Sort que els nostres convidats a sopar ens van ajudar a allisar la pasta de full, tallar-la, posar la sobrassada,...
En fi, tota una aventura passada la mitja nit.
La gent normal fa altres coses de nit, com per exemple mirar la tele, dormir,...
Fins fa no gaire jo em considerava normal. Ara ... no ho sóc tant... però em diverteixo més (;)).
Això de juntar-se amb gent que dorm al sofà tenint un llit de 1.80cm... deu provocar canvis en l'estructura molecular del cervell... i és clar, acabes cuinant escalivada i coca de sobrassada a mitjanit quan habitualment l'hagueres fet a migdia. Ei! que és un plaer, tot sigui dit, sobretot si cuines en bona companyia. Tot i que... un ordre en els horaris... també és salut.
Vaig caure rendida al llit, amb sospir inclòs, eh Ori?. Sort que l'endemà, per anar a Tordera, els amics amb què havíem quedat per anar-hi van venir a buscar-nos més tard del previst. El retard ens va anar la mar de bé... per cusir la vora de cert pantaló..., pintar-me les ungles,... entre altres coses.
Ara bé, malgrat el cansament, m'ho vaig passar d'allò més bé. D'això se'n diu un cap de setmana complet.
El proper no sé com serà... perquè... em fa mal el peu... i no podré fer res... (:(). El bateig de l'escalada (o vés a saber si ha sigut alguna torçada de peu de tantes com em faig) m'ha deixat com a record un petit esguinç que ja veurem quan marxa.
Ara que començava a tenir un munt de plans que m'entusiasmaven... com anar a l'acadèmia de ball, anar a la muntanya, etc... ara he de fer repòs.
En aquesta vida... sempre em dic a mi mateixa que no hi ha casualitats. Tot passa per algun motiu que acabo descubrint o intuint al cap del temps.
Davant de qualsevol contratemps... opto per donar-li la volta a la truita. Què s'hi amaga de bo darrera d'aquest esguinç? No ho sé, però, si més no, és estimulant pensar que alguna cosa millor està per venir.
Un petó,
Mònica
M'encanta la foto de grup.
Mònica
Publica un comentari a l'entrada