8/10/08

BATEIG A LA PARET DE CÉLLECS

ie









Aquest diumenge la Mònica va volguer provar això de l'escalada. Uns peus de gat? un arnès? què és tot això? Entre en Xavi, l'Eli el Quico i jo la vem atabalar de valent. Que si posa els peus així, la cadera allà, que si el grigri funciona sol, no tinguis por... Buf! quanta informació a processar!

Ens vem dirigir al sector de la placa de Céllecs; una zona molt adequada per començar a fer les primeres vies. Però oh, quina va ser la sorpresa...? El Centre Excursionista de Badalona estava fent un curs d'iniciació a l'escalada i totes les vies estaven ocupades. Així que vem decidir anar al sector Quatre, encare que hi havien poques vies i de graus un pel exigents pels iniciats.

Arribem, fem un bon esmorzar. L'Eli i el Xavi obren un V amb una entrada un pel exigent. La Mònica i jo fem un IV de fisura. I quina fisura! Semblava que ho portés a la sang; la Mònica comença a empotrar mans i peus amb ordre (qui li havia ensenyat?!!) i en un tres i no res ja havia tocat reunió. La vem tornar a fer per un altre costat (amb la gràcia afegida de les formigues...)

Canviem de vies, en Xavi va a muntar les nostre i nosaltres a les que estaven ells. I quina entrada! La Mònica va apendre que per escalar no es pot ser princesa, jeje! En fi, un dia ple de noves emocions, sol i descans en plena natura. Què es pot demanar més?

Bé, una cosa potser si... Que les "agulletes" no fesin acte de presència les 24-48h després d'un dia tan intens. Oi que si, Mònica?




2 comentaris:

Mònica ha dit...

Em sembla que repetiré l'experiència de l'escalada.

Això sí, efectivament he après que... les mans de princesa es fan malbé (:))... et surt algun que altre blau i et fas rascadetes aquí i allà.

Malgrat aquests petits inconvenients, és molt satisfactori fer coses que mai hagueres imaginat, sobretot si et fan molta por; concretament el vertígen no és un bon amic de les alçades.

Això de fer "rapel" era molt atractiu, i ja que hi anava amb gent professional... s'havia de fer. Però uf! quan es va acostar el moment d'apropar-se a l'anella de la paret... quiiiiinaaaaa pooooooor!!!!!! Sort que el meu mestre em va relaxar i va fer amb mi la baixada agafant-me pel darrera!
Si a tantes emocions li afegeixo que m'encanta la muntanya i sobretot la bona companyia, el resultat no pot ser més satisfactori.
Apa! Ara que sé què és un "pato", un "grigri" i un "arnés".. a veure si a la propera, m'atreveixo a fer un rapel soleta. Però amb el meu mestre a prop, eh?

Mònica

Mònica ha dit...

M'ho he repensat...
crec que trigaré una mica en repetir això d'escalar...
perquè m'ha quedat de record un esguinç al peu que m'ha sortit al cap de pocs dies després de les agulletes... i ara he de fer repòs...
M'estic perdent la oportunitat de fer altres coses que m'agraden molt i segur que guanyo algun quilo.
La part positiva? aprofito per fer aquelles coses que mai puc, com pintar assegudeta al meu taller de pintura (:)), llegir, pensar i dissenyar coses xules per l'escola,...

Mònica