DIRECTA AL MONTE ROSA, 4,634m

Les primeres passes amb més de 25kg a l'esquena... Mai més!

El Monte Rosa desplaça l'objectiu del Cervino per un altre temporada. Deixem de banda una ascenció més d'escalada per una alpina. Estreno la meva nova Millet de 60l + 10. Ara ja no tinc problemes d'espai, ara tinc problemes de pes!!! 25 Kg carregats a l'esquena, sobretot de menjar i roba. La propera retallo per tot arreu!

Sortim de BCN cap a Bergamo. Arribem ja a mitjanit per agafar un bus que ens portarà a Milano on agafarem un taxi que ens portarà a l'Alberg per poder "descansar" 4 hores al llit i tornar-se aixecar per anar a Cervinia. Aquí va començar el primer pateo de la setmana. Havíem de fer un primer 4 mil d'aclimatació molt a prop del telecabina però el temps no ens ho va permetre. Així que vem anar directes a Zermat. Crec que les 2h i mitja per arribar al telecabina van ser el pitjor del treking de de setmana. Entre dormir poc i el sobrepes a l'esquena... Buf, el camí es va fer inacabable!

Deixem el trenet per enfilar camí cap al refugi de Monte Rosa

Camí no sense algun pas "tècnic", res de l'altre món.

Les geleres sempre pel mig, entre seracs i esquerdes que ens atrauen les mirades.

Per fi al refugi, i quines vistes!

El tercer dia ens aixequem per anar al Monte Rosa Hute, a unes 2-3 hores de Zermat. El que no sabia és que anàvem al nou! Quin tros de refugi. Autosuficient en energia, tot ple de plaques solars, sistema químic-orgànic totalment ecològic, dels desaigües dels waters, dutxes d'aigua calenta, mobiliari nou de trinca... Vaja, que només ens podíem queixar d'una cosa, perquè la resta estava de fàbula. De què ens podíem queixar, doncs...? Del trinco-trinco. Renoi, per una dutxa de 3 minuts, 2 Fr Suïssos, per una coca-cola 4 Fr. Diuen que pagant Sant Pere canta, no? Doncs sí que va cantar, i molt!

Monte Rosa Hute, quin tros de refugi. Sostenible al 100%

Després de molt descansar s'acosta el dia d'atacar el pic. Ens aixequem a la 1.45 per esmorzar a les 2h. Mmmmmm, quina gana.... A les 3h ens posem a caminar. Xino-xano, poquet a poquet anem pujant d'alçada i això es fa notar a les cames i al pit. El J.Antoni amb algunes molèsties intestinals ha d'anar fent paradetes que ens van molt bé a tots per fer un petit respir, sempre i quan estigués una mica separat... és clar! ;) Arribem a la base del pic i les molèsties del J.A no el deixen pujar, està massa tocat. Juan Diego i jo tirem cap amunt. Fem la primera cresta de neu, força dreta i amb pati pels dos costats. No puc tirar fotos, fa vent i se'm comencen a gelar els dits de la mà. Tocarà canviar ja de guants...? Esperem una estona les cordades que tenim a sobre i algunes tornen enrera. Portem massa estona esperant i la tornada per la cresta amb cordades amunt i avall em fan rumiar que es hora de deixar el Monte Rosa, encara que sigui a 50m del pic. Ja portem 2, Monte Rosa i Jungfrau. Pfffff! Però res, millor una retirada a temps que queixar-se més tard, així que tornem al refugi.

Esmorzant a les 2h del matí... Quines cares! ;)

I parlant de cares, la meva. No cal explicar res, oi? Quina pallisa!

Són els moments màgics, els primers raigs de llum canvien la percepció del camí a traçar.

Les diferents cordades van seguint les passes ja marcades cap al cim. Vinga amunt!

Parada obligada abans d'atacar el pic. Bé, el que es va poder atacar...

Ni tant sols la foto pot descriure el que veien els nostres ulls. Eps, que tampoc està tan lluny, eh? Us animeu?

Tornem a l'alberg de Zermatt on descansarem dels quasi 1800m de desnivell i 3600 acumulats a les cames. Quina patejada! Dutxes de més de 3 minuts, menjar i aigua amb una mica de gust, per fi! Passem el dia amunt i avall entre turistes i botigues de colors llampans que criden l'atenció amb el seus productes de record. Res que no haguem vist ja.

De tornada deixant enrera el antic refugi

D'anada o tornada, el Cervino sempre fent-nos costat.

La setmana va acabant i fem l'última passejada per terres suïsses. Res, una "caminadeta" per estirar les cames... Ja! Amb aquesta gent no existeix la parula RELAX! jeje! Així que la caminadeta al voltant del Cervino es va convertir amb una senyora caminada. Ara, les cerveses i coca-coles en un poble perdut de fa més de 500 anys van sentar de meravella! Sort dels petits poblets que anàvem trobant pel mig.

La "passejada" o més aviat, el tour del Cervino!

Tros de poble, més de 500 anys! i quines cerveses!

Els trekings han acabat i deixen pas als viatges de retorn amb autobusos. Torem a Milán on la xafogor ens recorda que bé que estàvem a dalt la muntanya. Si és que sempre ens queixem, mai estem contents amb el que tenim... Després d'un soparet a un italià-japonés i una nit de calor inaguantable (fins i tot els llençols desprenien calor!) ens vem aixecar amb poques ganes per tornar cap a Barcelona i Saragossa respectivament. Ara queden un mes i mig de vacances (ja ho sé, ja ho sé, però qui no és mestre és perquè no vol, eh! ;)) Opcions: transpirenaica, escalades al Verdon, Dolomites? No se sap, el dia dia ja dirà. Apa, fins la propera!

Últim sopar italiano-japonès (lo de japonès pels cambrers, eh!)

I per acabar les fotos extres del viatge:

Res no s'escapa de la mirada del experimentat alpinista.

Ni tan dols la dolça muntanya perdona...

Aquí els teniu, els 4 alpinistes amb el Cervino darrera les espatlles.

Pont de glaç. I ningú es va atrevir a passar-lo. Per què...? ;)

L'helicòpter, un altre protagonista del Alps suïsos

És ara quan ens andonem de lo petits, petits que sóm

La bèstia, proper objectiu?

Les altres bèsties o, bestioles...

I més bestioles.

Tímides, petites i delicades.

El rusc no feia més de 4 dits. Petitíssim!